Què ha passat al món l’any 2014? Una visió des del CIDOB

30 de Desembre, 2014 / Opinión CIDOB, n.º 293 / E-ISSN 2014-0843

Deixem enrere l’any 2014. Un any en què la UE no va poder superar plenament la crisi que arrossega des de 2008 i en el qual, a més, es va veure envoltada per tres greus conflictes: Síria, Líbia i Ucraïna. Des del CIDOB hem analitzat aquestes crisis superposades i, al mateix temps, hem seguit de prop l'aparent fragilitat de les principals potències emergents i el seu impacte en l'ordre global.

Les protestes del Maidan van obrir l’any 2014. Carmen Claudín ja va advertir que el Kremlin no es quedaria de braços creuats davant un possible acostament d'Ucraïna a la UE. Les manifestacions a Kíev van provocar la caiguda del règim de Ianukòvitx i van tensar tot l'espai post-soviètic, afegint incerteses al projecte de la Unió Eurasiàtica promogut per Rússia. L'annexió de Crimea, primer, i després l'enderrocament de l'avió de Malaysian Airlines van obligar la UE a adoptar una posició més ferma de suport al nou Govern a Kíev. Putin, capdavanter del gir conservador descrit per Andrey Makarychev i Alexandra Yatsyk, lidera una Rússia amb vocació de rivalitzar estratègicament amb la UE i amb capacitat per trencar els consensos entre els estats membres. Com expliquen Nicolás de Pedro i Carmen Claudín, el president rus ha optat pel conflicte, guiat per vells càlculs geopolítics que estan conduint a Rússia a una situació econòmica insostenible. I encara que Ucraïna és un tema eminentment europeu, des del CIDOB ens hem preguntat per les seves implicacions a Amèrica Llatina i a l'Orient Mitjà.

Els nostres investigadors van alertar a principis de l’any 2014 que aquest seria un any amb pocs motius per a l'optimisme a la Mediterrània. Efectivament, les crisis s'han multiplicat. L'entrada en escena de l'anomenat "Estat Islàmic" ha contribuït al fet que, després del desmantellament de l'arsenal químic i el fracàs de les negociacions de Montreux, Síria torni a la primera línia de l'agenda internacional. Héctor Sánchez i Eduard Soler van explicar com tot això beneficia Al-Assad, sumant-se així a l'inventari d’ignomínies detallat per Pere Vilanova. Per la seva banda, Eckart Woertz ha proporcionat claus que posen en dubte la sostenibilitat econòmica d'aquesta nova manifestació del terrorisme transnacional. Si 2014 ha estat un altre any perdut per a Síria, a Líbia s'ha posat en evidència que el país corre el risc de ser un estat fallit, si és que no ho és ja, com argumenten Francis Ghilès i Ethan Chorin. A les pàgines d'El País, Juan Garrigues tornava a posar el focus sobre el paper de les milícies i apostava per un procés de reconciliació nacional. També ha estat l'any en què Gaza va tornar a ser bombardejada. Com argumenta Moussa Bourekba, la crisi es va tancar en fals i els ingredients per a un nou esclat de la violència a Palestina segueixen presents. Sobre aquesta qüestió, vam acabar l'any analitzant l'inusual activisme parlamentari europeu i la ruptura del tabú sobre un possible reconeixement de Palestina si el procés de pau es manté en via morta.

En aquest escenari de crisi, Roberto Toscano ha subratllat la importància estratègica de culminar amb èxit les negociacions sobre el programa nuclear amb l'Iran i els temors dels qui pretenen boicotejar-les. I què ha passat amb l'esperança democràtica al món àrab? Egipte i Tunísia representen la cara i la creu del procés d'obertura política iniciat l’any 2011. Per a Iván Martín, les eleccions tunisianes de 2014 van mostrar l'inequívoc però fràgil avanç del país cap la democràcia. En canvi, Ricard González va alertar, a la llum de les eleccions egípcies que van donar el poder a Al-Sisi, del risc de restauració d'un ordre autocràtic sobre uns nous pilars. Malgrat aquestes diferències polítiques, ambdós països comparteixen una delicada situació econòmica. Des del CIDOB s'ha reclamat un esforç financer addicional per apuntalar la transició i s'ha posat de manifest que Egipte depèn ara de l'ajuda financera dels països del Golf. Finalment, aquest va ser l'any en què Erdogan va ser elegit president de Turquia en un context marcat per crisis internes com l'accident miner de Soma, les dificultats en les seves relacions amb la UE i una nova centralitat de la qüestió kurda, sobretot arran del setge de Kobane.

Una de les conseqüències més dramàtiques dels conflictes i la inseguretat al nord d'Àfrica ha estat l'augment de refugiats i desplaçats interns, molts dels quals intenten arribar a les costes europees. Davant d'aquest escenari, Anna Bardolet va reivindicar una reforma de les polítiques d'asil i, més concretament, va proposar la creació d'un visat humanitari. Elena Sánchez i Eduard Soler van posar el focus en la voluntat d'Espanya d’europeïtzar la situació crítica que es viu a Ceuta i Melilla. Al costat de la intenció de segellar les fronteres europees l’any 2014, hem assistit amb preocupació a un debat sobre la llibertat de circulació dins de la UE i a Suïssa on, a través d'un polèmic referèndum, es va decidir limitar l'establiment de residents comunitaris. El nou comissari, Dimitris Avramopoulos, haurà d'abordar les dues dimensions des de la seva nova cartera de Migració. Aquestes dinàmiques s'han de situar en un context de crisi econòmica, de nous fluxos d'emigració i d'augment del populisme en el vell continent. La gran recessió europea ha provocat, segons Diego Muro i Guillem Vidal, que s'eixamplin les bretxes entre ciutadans i institucions, països deutors i creditors i entre els mateixos ciutadans. També assistim a noves formes de mobilització ciutadana. Yolanda Onghena ha contribuït al debat sobre dinàmiques interculturals amb el llibre ‘Pensar la mezcla’, en el qual convida a repensar la identitat i la diferència.

El context internacional és especialment advers i l'últim número d'Afers Internacionals de 2014 es pregunta com actua la Unió Europea en un context tan advers per mantenir la seva capacitat d'influència en les institucions multilaterals i en els mecanismes de governança global. També hem analitzat el pes i la influència que els moviments antisistema, especialment a la llum de les eleccions al Parlament Europeu del mes de maig. L'any anterior, diversos think-tanks del sud d'Europa vam voler posar de manifest les diferències entre grups euròfobs, euroescèptics i eurocrítics i, en relació a Espanya, vam predir que l'erosió del bipartidisme creava un buit polític que podia ser ocupat per una barreja de partits més petits, moviments de protesta i plataformes ciutadanes. Elina Viilup va analitzar el resultat de les eleccions europees apuntant al lleuger augment de la participació ja que el parlament resultant, encara que més fragmentat, és aclaparadorament pro-europeu. S'obria un nou cicle polític. Carme Colomina i Elina Viilup van detallar quins elements determinaran l'èxit o el fracàs de la nova Comissió presidida per Jean Claude Juncker en el que Carles A. Gasòliba ha qualificat com una última oportunitat.

Juntament amb la inestabilitat entre els seus veïns, l'economia ha estat la gran prioritat de la UE. En aquest sentit, Jordi Bacaria va posar l'èmfasi en el Banc Central Europeu i, concretament, a l'entrada en funcionament del Mecanisme Únic de Supervisió, que arriba al 82% dels actius bancaris de l'eurozona. Finalment, el vot escocès per decidir la seva possible separació del Regne Unit va captar l'atenció de tot el continent europeu. Marc Gafarot va exposar les claus d'un referèndum que va posar sobre la taula la pregunta de com afectaria a la seva permanència a la UE que Escòcia s'hagués independitzat del Regne Unit, un tema també recurrent a Catalunya. En relació a aquest debat, Graham Avery va afirmar que la UE rebutja inicialment aquests processos per acceptar-los després de forma pragmàtica, a condició que el camí a la independència pugui considerar-se constitucional.

I què passa a la resta del món? Des del CIDOB hem seguit analitzant la reconfiguració del poder a nivell global, les dinàmiques d'integració regional i també vells i nous focus de conflicte. Una de les característiques de 2014 és que, a més de Rússia, altres potències emergents s'han vist en dificultats polítiques i econòmiques. La Xina, amb el persistent i agreujat conflicte de Xinjiang i les protestes a Hong Kong, o el Brasil, que ha entrat en recessió i es va enfrontar a l'estiu a una onada de protestes socials en vigílies del mundial de futbol. També Japó ha entrat en recessió. El CIDOB ha parat una especial atenció a aquest país l’any 2014, entre d'altres motius, per extreure lliçons per a altres economies en crisi com l'espanyola i per calibrar l'impacte regional de les polítiques de Tòquio. Oriol Farrés acaba l'any analitzant les implicacions de la reelecció de Shinzo Abe. A l'Índia, finalment, l’aclaparadora victòria de Narendra Modi ha obert una nova etapa tant per a la seva política interior com per a les seves relacions exteriors.

A Amèrica Llatina ha estat un any d'intensa activitat electoral: Colòmbia, Bolívia, el Brasil o l’Uruguai són alguns dels comicis que el CIDOB ha seguit de prop i en què ha predominat la continuïtat. Mentrestant, l'Argentina ha continuat sent escenari de litigis, tal com ha relatat Santiago Villar. Mèxic va iniciar el 2014 amb grans expectatives sobre el resultat de les reformes iniciades per Peña Nieto però els greus episodis de violència d’Iguala a la tardor han qüestionat la seva viabilitat. També hem analitzat la reconfiguració de lideratges regionals i les seves repercussions per a la UE; Anna Ayuso i Jordi Bacaria també es van aturar en l'anàlisi de la nova etapa que inaugura la cimera iberoamericana de Veracruz, apostant per una major implicació de la ciutadania. A les Amèriques, 2014 acaba amb dues dinàmiques esperançadores: Paula de Castro analitza per què estem davant d'una oportunitat real d'aconseguir la pau a Colòmbia i Anna Ayuso aborda la normalització de relacions entre els EUA i Cuba.

Una esperança que, malauradament, queda lluny per a altres conflictes. Les eleccions a l'Afganistan han portat al poder Ashraf Gani però no anuncien la fi de la violència. A més, aquesta s'estén a països veïns. Emma Hooper va analitzar quatre grans reptes per al Pakistan: l'extremisme i la violència, la feble governança, la precarietat econòmica i la necessitat d'adaptar la seva política exterior. Una mostra de la delicada situació del país ha estat el cruel assassinat de més d’un centenar de nens a Peshawar a mans dels talibans pakistanesos.

Un panorama certament ombrívol que confiem que millori l’any 2015. Des del CIDOB seguirem analitzant els grans temes de l'actualitat internacional, sense deixar de banda aquells que queden en un angle mort i passen inadvertits fins que esclata una crisi. Europa seguirà immersa en debats que ja hem presenciat durant 2014: crisi política i institucional, tensions territorials, por a una tercera recessió, negociacions sobre el TTIP, nous estímuls econòmics, etc. A més, el 2015 també centrarem els nostres esforços en els desafiaments a l'ordre de seguretat a Europa en l'any que celebrarem el 40è aniversari de l'Acta d'Hèlsinki. Vint anys després del llançament del Procés de Barcelona, abordarem la necessària adaptació de les polítiques europees cap a la Mediterrània i l’Orient Mitjà. Passada l'efervescència electoral de 2014 a Amèrica Llatina, i després del sorprenent anunci d'Obama sobre Cuba, estudiarem si s'estan alterant els equilibris regionals. Finalment, el 2015 serà un any clau tant en grans temes globals com en els nous objectius en matèria de desenvolupament sostenible, la lluita contra el canvi climàtic, la possible desacceleració de les economies emergents o les repercussions geopolítiques de la caiguda dels preus del petroli.