Obama versus Romney: el món des de Boca Raton

Francesc Badia i Dalmases,
CIDOB

25 d'octubre de 2012 / Opinión CIDOB, n.º 162 / E-ISSN 2014-0843

Els Estats Units continuen pensant-se a si mateixos com el "poder indispensable". Així ho va afirmar el president Obama en el tercer i últim debat electoral el passat dilluns 22 d'octubre a Boca Raton, Florida. Mitt Romney, que aspira a arrabassar-li el lideratge, no pot estar-hi més d'acord. El fet de dedicar un dels tres 'cara a cara' electorals a la política exterior diu molt de la importància central que té el tema per als votants nord-americans. Però llegir el debat com el contrast entre dues visions generals de la política exterior nord-americana per als propers anys resulta una lectura equivocada.

El que varem veure a la televisió va ser una discussió, en clau domèstica, sobre lideratge que és el que, de fet, està en joc per als propers quatre anys. Qui serà més capaç de continuar projectant, a l'interior del país i cap a fora, una imatge de potència hegemònica mundial? El que realment importa per a les eleccions és el que la gent voti a Florida. No pas el que acabi passant a Kandahar. I és a convèncer els votants de Florida al que van dedicar les seves forces ambdós candidats.

Al llarg de la segona meitat del segle XX, el lideratge nord-americà mundial es va construir sobre la base de la seva hegemonia militar (Obama va insistir que el seu pressupost de defensa supera al de la suma dels següents 10 països més militaritzats junts, incloent-hi Rússia, la Xina, el Regne Unit o França). I és que el proper president nord-americà ha de ser percebut pels seus conciutadans com un xèrif, dur però bé intencionat, un gendarme mundial que està aquí per defensar el seu poble, per defensar, allà on faci falta, els seus interessos econòmics, emparat, això sí, sota la narrativa justificadora dels valors fonamentals dels pares fundadors (llibertat, justícia, democràcia).

Sorprèn, per a l'observador europeu, que la visió intervencionista nord-americana de la política exterior no hagi canviat ni un bocí en aquests darrers anys de guerres desastroses: segueixen venent-se a si mateixos com a portadors del "bé", i com a garants que són, encara avui, de la seguretat mundial. És cert que l'agenda exterior americana ha variat, i que hi ha matisos entre els dos candidats, però el que està fora de discussió és la ferma intenció de seguir liderant el món.

En clau electoral domèstica, l'argument és que el nou president dels EUA no només ha de ser un gran líder per als seus ciutadans, sinó el gran líder mundial incontestat. Aquí hi ha un acord total entre demòcrates i republicans: la gran potència del segle XX té intenció de seguir-ho sent al segle XXI. El discurs d'ambdós és molt clar: per seguir manant al món cal seguir sent la principal potència econòmica del planeta. Allò que canvia és la fórmula per aconseguir-ho.

La recepta demòcrata per al lideratge global és la següent: el pressupost de defensa ha d'adequar-se més al que necessitin els generals i menys al que interessi als lobbistes de les grans drassanes militars. Cal incrementar significativament la inversió en educació i en investigació (la qual cosa sona exòtica mirada des de l'Europa de l'austeritat i dels ajustos) perquè això farà dels Estats Units un país més competitiu, capdavanter en tecnologia, capaç de repatriar llocs de treball cap a Detroit. Per a Obama, limitant al mínim l'enviament de tropes a l'estranger i utilitzant drons es pot estalviar força per tal d’invertir en professors, en infraestructures, en energies renovables, en programes d'ajuda per als veterans. Hem gastat massa a l’Afganistan i massa poc al Mississipí.

Per al candidat Romney, l'objectiu és exactament el mateix, liderar el món, tot i que la recepta sigui diferent. El debat va resultar en ocasions desconcertant, donat que l'aspirant va repetir fil per randa i sense matisos el diagnòstic del president, demostrant que en realitat no té alternativa. El que canvia, en qualsevol cas, entre l’un i l’altre és que el republicà ha de mostrar-se davant els seus electors més milhomes, amb el gallet més fàcil, disposat a baixar impostos, augmentar el pressupost militar i a fabricar els vaixells que faci falta. Aquí, en la qüestió dels vaixells, és on la "relliscada" del candidat va ser més sonada i on va començar a posar-se a la defensiva. Només tenim 284 vaixells de guerra i la nostra marina, per seguir patrullant el globus, en necessita 313, va dir Romney. Obama va intuir el seu minut d'or i va disparar un míssil a la línia de flotació del candidat: aquí tenen vostès un exemple de com el governador no té idea del que parla: és com si em diguessin que necessitem més cavalls i més baionetes.

Si alguna cosa va quedar clara va ser que l'assumpte de fons, tal com va subratllar l'endemà del debat James Baker en el Wilson Center de Washington, no és un altre que dirimir quin ha de ser el paper que, com a líder global, toca jugar als EUA al món. "La nostra força a l'estranger depèn de com de forts siguem a casa". Els demòcrates a la sala no podien estar més d'acord.

Que el món hagi canviat radicalment en aquests darrers 20 anys, que “l'emergència dels altres” hagi dibuixat un panorama geoeconòmic substancialment diferent, i que l'existència de nous reptes geoestratègics condicioni la política de seguretat futura, no eren assumptes que toqués tractar a Boca Raton. Si es van tractar afers com les relacions amb Israel, les transicions mediterrànies, Líbia, Síria i, sobretot, la qüestió nuclear amb l’Iran fou en clau de política interna.

Per més que el subjecte del debat fos anunciat com a política internacional, en realitat va tractar-se de política domèstica. No endebades, per exemple, va haver-hi cap esment a la tasca de la secretària d'Estat, la senyora Hillary Clinton. Tampoc es va esmentar Europa. Ni una paraula. No era el tema.

Francesc Badia i Dalmases,
CIDOB