No més morts a la Mediterrània. Sí més voluntat i coherència política
* "This article has been written under the auspices of the European projects NIEM (National Integration Evaluation System: Measuring and Improving Integration of Beneficiaries of International Protection) which is co-financed by the AMIF (Asylum, Migration and Integration Fund)".
Elena Sánchez Montijano , Investigadora Principal, CIDOB
12 de maig, 2015 / Opinión CIDOB, n.º 327
Segons l’ACNUR, 3.419 persones van morir el 2014 a la Mediterrània provant d'arribar a les costes europees, i 1.754 més en el que va d'any 2015. Per la seva banda, Frontex afirma que, durant el 2014, gairebé 300.000 immigrants van ser interceptats mentre intentaven entrar al continent europeu. D'aquests, 170.760 per la ruta central mediterrània. Totes aquestes dades mostren una realitat difícil d'assumir però que necessita una resposta urgent amb voluntat i coherència política.
La tempesta política i mediàtica aixecada el passat 19 d'abril, després de la mort de prop de 900 persones, davant les costes de Líbia, a la mar Mediterrània, en bolcar el vaixell en el qual viatjaven, ha donat pas a una nova calma. La posada en escena, amb una reunió de ministres d'Interior i Exterior de la UE, seguida d'una cimera extraordinària de caps d'estat i de Govern, va permetre mostrar, sense cap mena de dubte, que els fets esdevinguts a la Mediterrània preocupen, i molt, als dirigents europeus. Tanmateix, ni el pla de deu punts acordats en la primera trobada, ni les disset mesures aprovades en la segona no semblen poder respondre a la mort de persones davant les nostres costes.
La principal premissa de la qual s'ha de partir és que la UE no té la capacitat de donar una resposta als més de 50 milions de refugiats que hi ha al món, segons l’ACNUR, ni a la desena de conflictes que estan provocant tota aquesta mobilitat forçosa. Tanmateix, amb una acció coordinada, es pot respondre a curt termini a dues de les principals necessitats amb què es troben els milers de persones que creuen la Mediterrània fugint de conflictes armats i que temen per la seva vida i les de les seves famílies.
En primer lloc, la Unió i els seus estats membres hauran de fixar el seu objectiu en el salvament dels milers de persones que es juguen la vida a la Mediterrània. Vigilar les costes per evitar que més immigrants i refugiats morin durant el recorregut no sembla d’una gran complexitat ni tecnològica ni pressupostària. L'increment del pressupost per a operacions com ara Tritó i Posidó, acordat pels mandataris europeus, s'ha de focalitzar tant en la vigilància d'un camí segur com en el salvament en cas de necessitat i emergència. Aquest és el principal problema i com a tal ha de ser abordat.
En segon lloc, d'acord amb l’ACNUR, el 80% de les persones que proven d'arribar a Europa en aquests moments pateixen un desplaçament forçós i, per tant, són possibles demandants d'asil. De les 626.065 persones que van sol·licitar asil a la Unió el 2014, segons dades d’Eurostat, el 25% són menors de divuit anys, i el 20%, d'origen sirià. Malgrat la urgència de les sol·licituds, tan sols se'n van resoldre 359.759 i, d'aquestes, el 55% van ser rebutjades. La Unió ha de vetllar per una aplicació del Sistema Europeu Comú d'Asil en tots els estats membres sense més demora. Incrementar en uns quants milers la quota de refugiats com a única acció davant dels esdeveniments de la Mediterrània no sembla una resposta ni satisfactòria ni suficient.
El fracàs polític de la Unió Europea respecte al salvament de persones a la Mediterrània, tal com ja denunciés Amnistia Internacional, com també la falta de desenvolupament de la política comuna d'asil, fa necessari repensar els passos comuns a seguir a més llarg termini perquè donin resposta al fenomen de manera estructural. Entre algunes de les propostes, cal esmentar aquelles en les quals la mateixa Unió i els seus estats membres es fan responsables, almenys en part, del que està succeint. No hi ha el menor dubte que és necessària la posada en marxa de canals segurs d'entrada a Europa per tal de reduir els riscos d'arribada i trànsit dels sol·licitants d'asil, i que assegurin la protecció dels seus drets en el marc del Conveni Internacional de Ginebra del 1951. De la mateixa manera, resulta necessària una política coherent de cooperació amb els països de trànsit. Aquesta col·laboració no pot quedar en simples acords d'externalització de fronteres per tal que aquests països assumeixin la responsabilitat de la vigilància dels seus emigrants, així com de les fronteres que donen accés a Europa. Vetllar perquè aquests països respectin els principals tractats internacionals de drets humans i siguin llocs segurs per a l'estada dels refugiats ha de ser una prioritat per a la UE.
Si alguna cosa sembla clara és que el canvi en les vies d'entrada a la Unió per part d'immigrants laborals, així com pels demandants d'asil, són conseqüència de la política migratòria dels últims anys. Unes polítiques de tancament sistemàtic de canals d'entrada com l'Atlàntic, la frontera grega o el Bàltic que obliguen aquelles persones susceptibles de refugi a esgotar totes les possibilitats per accedir a Europa. Una política que, d’altra banda, obliga a cursar la sol·licitud d'asil en territori comunitari o que introdueix el visat obligatori a tots els països de procedència.
Es pot advocar per una actuació coherent que replantegi les bases sobre les quals se sustenta la mateixa política migratòria europea i que faci front a les obligacions legals contretes a través d'acords internacionals. En definitiva, posar fi a l'obertura de noves vies més llargues i perilloses, com la de la Mediterrània central.
E-ISSN: 2014-0843