Limitacions auto-imposades: per què la UE perd rellevància a la Mediterrània
Notes internacionals CIDOB, núm. 68
La resposta de la UE als canvis a la Mediterrània està limitada pels principis que han guiat la seva política cap a la Mediterrània en els últims vint anys. Davant canvis històrics a la regió, la UE segueix amb una política continuista que s’adapta a les necessitats dels qui la dissenyen i implementen però que no respon a les dels seus destinataris.
La UE s’ha de plantejar com fer front a les necessitats immediates dels països del Sud. La liberalització comercial no ha de ser l’única resposta ni pot ser una finalitat en si mateixa. És més, en alguns casos pot tenir efectes contraproduents.
La UE es promou com un model polític però el seu atractiu entre els líders i societats del món àrab no està en el seu millor moment i ha de competir amb altres models com el turc o el saudita. La imatge de la UE podria millorar si plantegés alguns problemes com el populisme o la corrupció com desafiaments compartits amb els països del Sud.
Una visió regional més imaginativa i adaptada a la realitat política de la zona no ha de qüestionar la pervivència d’iniciatives que tenen la Mediterrània com espai natural de cooperació. No obstant això, que es mantinguin o s’impulsin aquestes iniciatives no tindria per què impedir explorar noves vies de diàleg.
L’statu quo condueix a la UE cap a la irrellevància. Per adaptar les polítiques europees a la nova realitat mediterrània es necessita un mandat polític clar. Aquest ha d’incorporar la cohesió social en l’agenda econòmica, combinar ambició i humilitat en el camp polític i desenvolupar una nova visió regional més flexible.