L’acord de Ginebra obre un nou escenari regional i global per l’Iran
Roberto Toscano
investigador sènior associat, CIDOB
19 Desembre 2013 Opinión CIDOB, nº. 215 / E-ISSN 2014-0843
L’acord de Ginebra el 24 de novembre entre l’Iran i els 5+1 (Estats Units, Rússia, França, Regne Unit, Xina i Alemanya, amb la presència de Lady Ashton en representació de la Unió Europea) no constitueix una solució complerta a la qüestió nuclear iraniana, però sí que posa les bases per aconseguir un acord final en els propers sis mesos. Durant aquesta fase intermèdia, es posaran en marxa mesures, limitades però significatives, que permetin acostar-se a una solució global d’un problema que, almenys durant una dècada, no només ha semblat irresoluble, sinó que amenaçava en degenerar en un conflicte militar obert.
L’Iran es compromet a no avançar en el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, i sobretot, a no enriquir urani més enllà del 5 per cent. Els 5+1 accepten que les vendes del petroli iranià segueixin als nivells actuals, sense intentar reduir-les ulteriorment. Alhora, se suspenen les sancions sobre les exportacions petroquímiques i les que s’havien imposat a la indústria de l’automòbil. I més important encara, es comprometen a no augmentar el nivell de sancions aplicat actualment.
El sentit de l’acord sobrepassa el seu contingut textual i mereix un anàlisis polític. En primer lloc, el fet de que hi hagi hagut una negociació entre l’Iran i els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides i Alemanya i que s’hagi arribat a un acord marca un punt d’inflexió en les relacions de Teheran amb el món i això tindrà un profund impacte a nivell regional i també global. Encara més significatiu és el fet que s’hagi produït un diàleg directe de l’Iran amb Estats Units després de 35 anys de desacord total i hostilitat recíproca.
Si preguntéssim què ha fet possible l’acord, seria molt fàcil respondre que es tracta d’un resultat que té sentit per les dues parts, i més tenint en compte que l’objectiu d’evitar que l’Iran es transformés en un país militarment nuclear no semblava que es pogués aconseguir per altres mitjans que no fossin els d’una eixelebrada hipòtesi d’atac militar. L’Iran, per part seva, obté el que en realitat era el seu principal objectiu de política exterior: ser reconegut i –sense renunciar al dret de construir una industria nuclear civil– trencar un aïllament que, arran del problema nuclear, s’havia transformat en un setge de sancions asfixiants.
La veritable pregunta és: per què ara? Per què el que era impossible s’ha convertit en possible? Hi ha una resposta simple i superficial que és la que prefereixen els falcons, sobre tot els del Congrés d’Estats Units. Segons ells, si l’Iran ha acceptat flexibilitzar la seva intransigència anterior és gràcies a la pressió de les sancions, i afegeixen que, si les sancions han estat positives, seria òptim aplicar-ne més. Una gran equivocació (si és que es tracta d’una equivocació, i no d’una manera de malbaratar el que s’ha aconseguit). L’aprovació de noves sancions durant aquests sis mesos intermedis entre l’acord provisional i l’acord definitiu serien fatals no solament per una solució de la qüestió nuclear sinó també per les perspectives que genera el nou govern iranià encapçalat pel President Rouhani.
És precisament el canvi en la política interior iraniana, i no l’efecte de les sancions, el que explica els resultats de Ginebra. Si un es pregunta –i hi ha alguns sondejos d’opinió que hi donen resposta– per què l’electorat iranià ha escollit un candidat moderat, i sobretot per què els reformistes han fet confluir els seus vots sobre un candidat centrista, s’observa que les sancions no han estat el factor principal. Els iranians estaven farts del populisme de Mahmud Ahmadinejad. La seva política demagògica i insensata hagués produït un desastre econòmic fins i tot sense les sancions. La seva actitud, la seva provocació grollera a nivell internacional (com la negació de l’Holocaust) anava en detriment del que una aclaparadora majoria d’iranians, tant reformistes com conservadors, desitgen per damunt de tot: integrar-se com un “país normal” a la comunitat internacional, essent reconeguts i respectats i no pas aïllats i estigmatitzats com a fanàtics perillosos.
A més, costa afirmar que l’Iran s’hagi vist obligat a acceptar un acord per la pressió de les sancions ja que el contingut d’aquest acord coincideix amb el que els mateixos iranians havien proposat quan es va començar a discutir la qüestió nuclear, un moment en què el país encara estava presidit pel reformista Khatami i no pel nacional-populista Ahmadinejad. És un fet que els anys 2004-2005 l’Iran estava disposat a acceptar, com a trade-off pel reconeixement del seu dret a l’enriquiment d’urani, controls i inspeccions més amplis dels que preveu el Tractat de No Proliferació. Tant és així que Teheran va acceptar suspendre, en el marc de la negociació amb els UE3 (França, Regne Unit i Alemanya), l’enriquiment, aplicant durant dos anys l’anomenat Protocol Addicional, que permet l’extensió de les inspeccions més enllà dels llocs declarats com a nuclears. Però en aquesta fase eren els europeus (i darrere seu els nord-americans) els que no buscaven un compromís, sinó una rendició total de l’Iran, i –en el cas de George W. Bush– fins i tot un canvi de règim a Teheran.
La intransigència de Bush va anular la flexibilitat de Khatami i tot i la disponibilitat del president Barack Obama, la situació tampoc va poder desbloquejar-se degut llavors a la intransigència d’Ahmadinejad i del seu negociador nuclear Saeed Jalili (el de la “diplomàcia de la resistència”). Ara que Ahmadinejad ha estat reemplaçat per Rouhani, i Jalili per Mohamad Javad Zarif, un gran diplomàtic que defensa els interessos del seu país amb intel·ligència i autèntica capacitat de diàleg, ja no és il·lusori pensar que la solució està a l’abast.
Els esforços de Rouhani són autèntics. Rouhani no és un titella del Líder Suprem, l’aiatol·là Alí Khamenei –que sense ser un liberal-demòcrata hauria decidit donar una oportunitat a Rouhani i a la seva proposta de moderació interna i obertura internacional– ni tampoc, com afirma el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, “un llop amb pell de xai”. Però Rouhani sí que és un president en una situació fràgil, exposat a moltes dificultats i sobretot a les maniobres de molts enemics.
Enemics interns com els radicals islàmics convençuts de que a Ginebra, els negociadors iranians han anat massa lluny en les seves concessions. Aquest sector està disposats a llançar una ofensiva si la qüestió nuclear acaba amb un fracàs que ells atribuirien a la intenció de l’imperialisme americà d’aïllar a la República Islàmica i, si fos possible, de posar-hi fi. Però també hi ha enemics externs, com els israelians, que estan utilitzant mitjans descaradament invasius per convèncer al Congrés dels Estats Units de fer fracassar l’acord; o els saudites enfurismats amb un Obama que consideren massa “soft on Iran” i decidit a abandonar als seus tradicionals aliats a l’Orient Mitjà. En tots dos casos, Israel i l’Aràbia Saudita, aquesta oposició revela que l’assumpte nuclear és instrumental.
Ni els israelians ni els saudites volen que l’Iran surti del seu aïllament i comenci a exercir un paper regional que alteraria els equilibris actuals. Si bé és legítim oposar-se a una perspectiva d’hegemonia iraniana (els àrabs sempre han temut la potència persa), també és cert que el seu aïllament no és possible.
L’actual govern iranià, per la seva banda, sembla ser molt conscient de que és això, i no la qüestió nuclear, el veritable problema, i ha iniciat una intensa campanya de contactes amb les països del Golf per restablir relacions, disminuir la tensió i apaivagar sospites.
Malgrat les fragilitats, les oposicions i els dubtes que encara genera la qüestió iraniana, en un Orient Mitjà convuls, inestable i conflictiu (d’Iraq a Síria, de Líbia al Iemen), l’acord de Ginebra sobre el problema nuclear iranià pot acabar sent una de les poques bones noticies d’aquest dècada tant agitada.