La Unió per la Mediterrània: sobreviure en temps de crisi
Eduard Soler i Lecha,
Investigador principal, CIDOB
3 de maig de 2012 / Opinión CIDOB, n.º 147 / E-ISSN 2014-0843
En una època de retallades pressupostàries cada vegada és menys vàlid el dogma que diu no hi ha res més difícil que tancar una organització internacional. En aquesta línia, comencen a sentir-se veus proposant, ras i curt, la liquidació de la Unió per la Mediterrània (UpM). Una dràstica mesura que per a alguns seria un acte de venjança cap a un Sarkozy que va intentar re-nacionalitzar la política euromediterrània i que per a d’altres seria una altra mesura per posar límit al malbaratament meridional.
La UpM no pot presentar, a dia d'avui, un brillant full de serveis ja que des del seu naixement ha estat sotmesa a bloquejos polítics i els seus projectes avancen molt lentament. La inestabilitat política al món àrab, que s’afegeix a la intensificació d'una crisi econòmica que soscava els fonaments del projecte de construcció europea i debilita enormement els països de l'Europa mediterrània, fa encara més complicat treure a la UpM d’aquest atzucac. El context actual no és el més propici ni per trobar finançament per a projectes mediterranis ni per a què els principals responsables europeus puguin dedicar una mínima part de la seva energia a resoldre els problemes estructurals de la UpM. Entre els problemes a resoldre destaca una necessària simplificació institucional que la fes menys vulnerable als bloquejos polítics, donés més marge de maniobra al seu Secretari General i fes a l'organització menys dependent de la disposició dels estats d'aportar-hi personal i contribucions econòmiques voluntàries.
Tot i això, durant la primera meitat de 2012 s'han produït dues notícies que contrasten amb aquest panorama gris. D'una banda, el ràpid nomenament al febrer d'un nou Secretari General, Fathallah Sijilmassi, cosa que anys enrere hagués comportat mesos de negociacions i que assegura una certa estabilitat institucional. I, d'altra banda, l'anunci del Banc Europeu d'Inversions (BEI) que aportarà 500 milions d'euros per finançar projectes de la UpM que es trobin en fase de maduresa entre 2012 i 2013 i que compleixin amb els criteris econòmics, socials i mediambientals del BEI.
En aquest moment, liquidar la Unió per la Mediterrània, especialment si no és per substituir-la per un marc de relacions més àgil, no resol cap dels problemes d'aquesta regió. Més aviat al contrari, ja que contribuiria a augmentar la sensació que ja tenen molts socis mediterranis que la Unió Europea està dimitint de les seves responsabilitats a la regió. I és que si molts europeus estan instal·lats en una mena de "fatiga mediterrània", no és menys cert que entre les elits i els ciutadans dels països àrabs va calant una "fatiga europea" en comprovar que els recursos que la UE posa a disposició del seu desenvolupament econòmic són escassos, sobretot en comparació amb l'esforç dedicat en el passat cap als països de l'Europa central i oriental, i que la immigració continua presentant-se com una amenaça en els debats polítics europeus.
En un context de confluència de crisi múltiples, austeritat pressupostària i difusa voluntat política, el risc que la UpM es converteixi en una organització residual i irrellevant és real. La via de salvació de la UpM i més concretament del seu Secretariat Permanent, hauria de passar per una estratègia possibilista, de petits passos, d'acció discreta i de resultats modestos però tangibles, amb la vista posada el 2014. Aquest any hauran d'entrar en vigor les noves perspectives financeres, ja hauran passat les eleccions en països clau com França, Alemanya, Egipte i Israel, l'economia europea podria començar a donar senyals de recuperació i potser se sàpiga amb major certesa quin rumb prenen els canvis polítics al Nord d'Àfrica i Orient Mitjà.
Per justificar no només la seva existència sinó un augment de recursos, entre ara i 2014, el Secretariat hauria d'aconseguir almenys alguns objectius concrets: per exemple una major implicació de les institucions europees, aprofitant que l'Alta Representant ha assumit la co-presidència nord, la posada en marxa operativa d’una dotzena de projectes de magnitud considerable i que impliquin en total la mobilització de més de mil milions d'euros; assegurar que una àmplia majoria dels 43 socis de la UpM estiguin aportant recursos o personal al secretariat; consolidar-se com un actor que federa voluntats i multiplica resultats, aprofundint per exemple la col·laboració amb el BEI, i, finalment, teixir una àmplia xarxa de complicitats no només amb actors polítics econòmics sinó també amb creadors d'opinió i membres de la societat civil.
Sobreviure també pot implicar transformar-se. Una transformació que pugui passar per agilitzar i simplificar la governança institucional de la UpM, per adaptar la seva missió en funció de com evolucioni la situació política i econòmica a la regió o per articular una relació més estreta amb Europaid, l’agència de la Comissió Europea per al desenvolupament, fins al punt que el Secretariat actués com la seva antena per a la Mediterrània però amb participació dels socis mediterranis i del BEI.
Encara que els escenaris estan molt oberts, el que està clar és que en el curt termini no es donaran les circumstàncies que permetin la celebració d’una cimera o una reunió de ministres d'exteriors. Així doncs, assolir els objectius esmentats o iniciar una metamorfosi del secretariat s'haurà de fer des de baix, amb el suport dels alts funcionaris i sense esperar l’empenta dels líders europeus i mediterranis. Per a què la UpM sobrevisqui a aquests temps de crisi, potser l'única opció plausible serà aplicar el pragmatisme dels petits passos i demostrar-se a si mateixa i, als seus socis del nord i del sud, que és capaç de caminar tota sola!
Eduard Soler i Lecha,
Investigador principal, CIDOB