Existeix la identitat europea?
D.L.: B-8439-2012
Potser és millor preguntar: fins a on interessa que existeixi una identitat europea? En aquest moment d’explosions, desviacions, crispacions identitàries, en què assistim com a espectadors passius a una desesperada carrera per reinventar il·lusòries comunitats ètniques i religioses, identitats nacionals exclusives i excloents i mutacions sectàries i extremistes, té sentit continuar insistint en una identitat europea?
La identitat, una d’aquestes paraules d’èxit en tertúlies i debats públics, és un recurs imprecís que permet resumir tensions entre unitat i diversitat en les nostres societats. La identitat sorgeix en tots els discursos, i en nom de la identitat es justifica una infinitat d’accions i reaccions, es fragmenten pertinences i ruptures. És un concepte vague si no l’acompanyem d’un adjectiu: identitat cultural, identitat ètnica, identitat nacional. I la discussió sobre la identitat europea ha seguit les passes de la identitat nacional: una bandera, un himne i, sobretot, una amenaça externa. L’origen i la raó de ser de la idea d’Europa radiquen en el rebuig de les atrocitats que s’havien comès en nom d’una identitat nacional. Deixem aquesta idea d’identitat única, arma letal, i busquem de quina manera podem sentir-nos solidaris amb un procés i part d’un projecte. Un projecte identitari no és un punt final o un estat fix, sinó una tensió entre identificacions, desidentificacions i contra-identificacions, sempre en procés, que es mou envers, en comptes d’haver arribat. Aquest camp de tensió, on s’elaboren i es defineixen les identitats, té múltiples dimensions de les quals destaquem tres: la dimensió funcional, la relacional i la ideal.
La dimensió funcional és la que orienta les polítiques i pretén organitzar la societat. És a dir, representa un paper social fundador, col·locant “quelcom en el centre de la regulació social” (Kaufmann, 2015). En comptes de preguntar-nos per definicions de la identitat que, en la majoria dels casos, parlen d’altres èpoques i són obsoletes per mutacions identitàries, podria ser interessant canviar la pregunta. Quin ús fem d’aquest concepte? Quin ús es fa de la identitat en els discursos filosòfics i polítics, en la vida quotidiana? Hauríem de conèixer, a més, altres aproximacions, comprendre altres usos per arribar a conèixer usos en comú. Diu Paul Ricoeur: “s’ha d’aprendre a explicar d’una altra manera els mateixos fets, en funció de projectes nous que contribueixen a renovar la seva interpretació”. I encara va més lluny: no es tracta només d’escoltar la nostra versió de la nostra pròpia història, sinó que “convé també que aprenguem a que els altres ens expliquin la nostra pròpia història, en particular quan la humiliació d’uns coincideix amb la glòria dels altres”.
La dimensió relacional de la identitat, rodejada sempre de vaguetat, permet en l’actualitat perversions identitàries i fonamentalismes contra un enemic, un inquietant “altre”, un boc expiatori per a una identitat esgotada. Parlar d’identitat és també una manera de situar l’eterna alteritat que ens incomoda perquè qüestiona els nostres valors suposadament superiors. L’afirmació d’una diferència és la condició prèvia per parlar d’identitat. Això ens pot portar a una altra dimensió que, més que relacional, podríem anomenar patològica: tan sols busca els “altres” i els seus valors oposats com a enemic comú contra el qual es consolida el caràcter col·lectiu. En canvi, un sentit de co-pertinença entre coneguts i altres per conèixer, sense sospitar o desconfiar i sense que la diferència ens porti a tancar files, oscil·la entre fixar i abandonar, crear i reciclar, assimilar i desassimilar, sense que una acció sigui en oposició a l’altra.
La dimensió ideal és aquest model d’identitat del passat que, de cara a un futur anònim i imprevisible, condensa tot tipus d’afirmacions identitàries. El fonament cultural, ètnic, racial però també el nacional, abonen essencialismes i fonamentalismes identitaris. Hem de parlar de sentiments identitaris, passions i imaginaris que tornen les identitats cada cop més volàtils, fins i tot explosives. Rebutgem el pas enrere que ressuscita identitats oblidades, mites d’origen que tan sols aconsegueixen banalitzar el projecte d’identificació, vinculant història amb identitat: una única identitat -la dels vencedors- que esborra oposicions internes per consolidar l’adhesió i recorre a l’homogeneïtzació d’imatges, relats i personatges articulant-los com a símbols d’una identitat col·lectiva on la realització d’uns implica la frustració dels altres.
Tornem a la pregunta inicial: existeix la identitat europea? L’experiència ens ha demostrat que una base com una moneda comuna no és suficient per sentir-nos europeus; cal construir, no malgrat les diferències, sinó a través d’elles; no juxtaposar, sinó pensar en un futur comú de sentiments compartits. O com deia Ulrich Beck: “Pot ser que allò que necessitem no sigui una identitat única que vinculi totes les identitats, sinó un relat de l’europeïtzació que faci comprensible la vinculació d’iniciatives i fracassos”. O, potser, una comprensió del present orientada al futur en què la identitat consisteix en posar-se en camí, “en obrir-se, trobar, avançar, orientar-se, confondre’s, extraviar-se, buscar, tantejar, trobar, construir i inventar”.