El món en mans de Trump
Incertesa és la paraula que millor defineix, ara com ara, la política exterior dels Estats Units, després de la victòria de Donald Trump, a causa de la profusió programàtica i de l’absència encara de línies d’acció clares que indiquin que les declaracions electorals eren alguna cosa més que propaganda. Des de la presidència dels Estats Units és el moment d’establir prioritats i teixir aliances. Aplicarà Trump el principi proposat durant la campanya que els països que es beneficien de la protecció dels Estats Units, paguin per aquesta protecció? El disseny de les polítiques basades en l’eslògan «Make America Great Again» és aparentment simple: estalviar en política exterior i en la protecció dels seus socis i aliats, i destinar aquest estalvi a defensa i a inversions per protegir els ciutadans nord-americans i els seus llocs de treball.
Establir prioritats hauria de ser el punt de partida de la política exterior. Considerant tots els fronts que Trump ha obert en la seva campanya (insults, despropòsits i menyspreus a banda) no és una feina fàcil. En l’àmbit multilateral, el front més important és la negació del canvi climàtic. Trump va relacionar l’incompliment dels compromisos de reducció d’emissions amb el creixement de l’economia domèstica vinculada al carbó: «Amèrica primer». El president electe podria proposar abandonar l’Acord de París, establert per a la reducció d’emissions, tot i que, de moment, encara no li correspon assistir a la reunió de caps d’estat, que se celebrarà la propera setmana a Marràqueix.
En l’àmbit bilateral i dels acords comercials, el de Mèxic és un dels més complexos, ja que, si pretén modificar-lo, la seva revocació exigeix l’aprovació del Congrés. Així mateix, Trump amenaça amb aixecar aranzels de manera unilateral de l’ordre del 35%, i construir un mur pagat amb les remeses dels emigrants per evitar els encreuaments transfronterers. La resposta de Mèxic, de moment, es va limitar a invitar el Trump candidat; però, si les amenaces del nou president es materialitzen conduirien a l’obstrucció total del comerç a Amèrica del Nord, amb greus conseqüències per a les inversions dels Estats Units a Mèxic. També en l’àmbit bilateral, la política de Trump cap a Cuba seria retroactiva respecte als acords aconseguits per Barack Obama, tant per la posició contrària republicana com per la compensació pels vots anticastristes de Florida.
Més fàcil seria, d’altra banda, no concloure la negociació de l’Acord Transatlàntic amb la Unió Europea, en part pel desinterès de la mateixa UE que, segons els resultats electorals a França i Alemanya el 2017, deixaria morir el procés de negociació. Tanmateix, el Regne Unit podria tenir interès a tancar en solitari aquest acord amb els Estats Units un cop completada la seva sortida de la Unió Europea. Així, la UE veuria com el seu antic soci obté avantatges de tal relació, quan ha estat el populisme europeu el major responsable de la defunció del TTIP.
Una mica més complicada seria la no-ratificació de l’Acord Transpacífic d’Associació, l’impuls final del qual va arribar conjuntament de la mà d’Obama i Shinzo Abe. El Japó es podria veure perjudicat per la no-consecució de l’acord i tindria dificultats més grans per mantenir el seu paper de tap econòmic davant la Xina. Addicionalment, aquest canvi també posaria en dificultats la seguretat a la zona ja que Trump no accepta que els Estats Units gastin en la protecció de països rics, com ara el Japó o Corea del Sud, per contenir l’expansió del poder regional de Pequín en el seu front del mar de la Xina Meridional.
En l’àmbit unilateral, l’establiment d’aranzels a les importacions de productes procedents de la Xina, encara que pot ser aparentment més fàcil d’implementar, també tindria un cost econòmic per als Estats Units. Probablement, l’administració Trump es veuria obligada a compensar les possibles reaccions que aquests aranzels provocarien a la Xina, a altres països asiàtics, i, fins i tot, a la mateixa indústria nord-americana, ja que les exportacions de la Xina tenen una proporció elevada d’entrades d’altres països que són socis dels Estats Units. En última instància, també els consumidors nord-americans es veurien perjudicats en elevar-se els preus dels productes sense que aquests costos, visiblement identificats, tinguessin una contrapartida clara en els difusos beneficis en llocs de treball aconseguits com a conseqüència d’un proteccionisme més gran. Tampoc seria menor la reacció esperable de Pequín a aquest proteccionisme de la nova administració, tenint en compte la capacitat de la Xina de generar problemes financers als Estats Units, ja que posseeix una part important del seu deute.
Un altre dels canvis apunta directament al llegat internacional de l’actual inquilí de la Casa Blanca. Trump podria denunciar l’acord nuclear amb l’Iran i la fi de les sancions, ateses les pressions de dos dels seus socis regionals, enemics entre si, l’Aràbia Saudita i Israel, però al seu torn més enemics encara de l’Iran. Per això veuen en aquest acord un risc per a la seva pròpia seguretat. A més, també cal veure com pensa fer front el nou president a l’amenaça d’Estat Islàmic, l’origen del qual ha atribuït en campanya a les accions de Barak Obama i Hillary Clinton.
Rússia no deixa de ser un capítol important en la política exterior dels Estats Units, que, amb Trump, pot entrar en una nova dimensió: fi de les sancions a canvi d’una pacificació. Rússia podria legitimar així l’absorció de Crimea i pactar un statu quo per a la zona oriental d’Ucraïna, amb influència i presència russa. Aquest canvi també impactaria de ple en la seguretat i la defensa d’Europa, un altre dels fronts oberts per Trump, qui va qüestionar la contribució dels Estats Units a l’OTAN per considerar-la excessiva i en benefici dels altres socis de l’aliança. Tanmateix, debilitar l’OTAN també debilita els Estats Units.
El canvi de la política exterior nord-americana pot ser tan ràpid com el Congrés ho permeti allà on pot establir limitacions, i tan immediat com Trump vulgui si decideix utilitzar els seus poders presidencials sense passar pel Congrés. Cal esperar, però, que els congressistes republicans, que no comparteixen ni el programa ni les maneres del nou president electe, operin com un control i una garantia prudencial davant determinats excessos.
En tot cas, hi haurà una retroacció del multilateralisme desenvolupat per Obama, i un retorn a l’unilateralisme tradicional dels Estats Units. En aquest sentit, Trump té dues opcions en matèria de política exterior. La primera és no complir amb les seves promeses de campanya, ja sigui perquè un cop assolida la presidència, si aquest era el seu objectiu principal, tots els altres passin a ser secundaris, ja sigui perquè el Congrés i el sistema bloquegin les seves propostes de més risc. En aquest últim cas, Trump tindria un bon argument per justificar el seu incompliment i culpar el sistema davant dels seus electors. Al cap a la fi, seguiria comportant-se, com a polític, de la mateixa manera traïdora que ho va fer en els seus negocis. La diferència seria que ara, en comptes de no complir amb el fisc o amb els seus socis, no compliria amb els seus electors.
La segona opció és que realment compleixi les seves promeses en matèria de política exterior. Atesos els greus riscos que comporta aquesta segona opció, part del món, els seus propis electors, el GOP (Grand Old Party) i, per descomptat, els seus oponents, li agrairien que es mantingués en el seu comportament habitual d’incompliment, tal com va fer en el món dels negocis. Així es compliria la frase atribuïda a Abraham Lincoln, «pots enganyar tothom durant un temps; pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar tothom durant molt de temps». Qui va formular la frase devia estar pensant en algun populista i en les seves ofertes polítiques.
D.L.: B-8439-2012