Ceuta, Melilla i l'estratègia de l'europeïtzació
Elena Sánchez-Montijano, investigadora principal, CIDOB
Eduard Soler i Lecha, coordinador de recerca, CIDOB
21 febrer 2014 / Opinión CIDOB, n.º 223 / E-ISSN 2014-0843
Espanya, com Itàlia o Grècia, té com a objectiu europeïtzar la gestió de les seves fronteres. S’insisteix que l'arribada d'immigrants en situació irregular a les seves fronteres no és un problema espanyol, italià o grec sinó europeu, i europea hauria de ser la resposta. D'aquí que davant la crisi viscuda a Ceuta i Melilla es multipliquin les peticions d’ajuda i es derivi part de la responsabilitat a Brussel·les. En el cas espanyol aquest procés d'europeïtzació o d'elevació del problema té tres objectius compartits amb la resta de països del sud d'Europa: primer, augmentar l'ajuda material i financera; segon, compartir la responsabilitat en la presa de decisions controvertides, i tercer, aconseguir suport de l'opinió pública. Caldria sumar-hi un objectiu particular que és el de reafirmar la sobirania espanyola sobre les dues ciutats autònomes, insistint que són ciutats de la UE i, per tant, europees són les seves fronteres.
Estem davant la segona gran crisi migratòria dels últims deu anys. Després de la primera, l’any 2005, que va estar marcada amb el fenomen dels “cayucos” a Canàries i l'increment d'intents d'entrada d'immigrants a Ceuta i Melilla, semblava que la situació s'hagués estabilitzat. No obstant això, aquesta segona crisi que va començar a la tardor de 2012 demostra com el fenomen és ben viu. D'una banda, s'han diversificat les vies d'entrada de persones a Ceuta i Melilla, amb nous mètodes com els “cotxes kamikazes”, l’arribada nedant o el salt de tanques de manera coordinada per part de centenars de persones, o amb l’obertura de nous punts d'entrada a través de les illes Chafarinas, Alboran i els penyals d'Alhucemas. D'altra banda, les màfies s'han professionalitzat; avui compten amb grups organitzats que treballen des dels països d'origen, trànsit i destinació, i fins i tot coneixem l'existència de tarifes fixes establertes en el tràfic de persones. A més, hi ha indicis de que els immigrants subsaharians no veuen Ceuta i Melilla només com la porta d'entrada a la UE, sinó que aquestes dues petites ciutats comencen a ser en si mateixes “Eldorado” que tant anhelen.
Davant d'aquesta realitat, Espanya ha intentat limitar al màxim l'entrada d'immigrants a través d'aquests dos enclavaments. Primer, incrementant les mesures de seguretat, com demostra l'augment de l'alçada de les tanques que separen les ciutats autònomes del Marroc o la recent instal·lació de les polèmiques concertines i de càmeres d'infrarojos per detectar el moviment de persones. Segon, augmentant la col·laboració amb el Marroc en la gestió dels immigrants que es troben assentats en territori marroquí. I, finalment, demanant col·laboració a una UE que contínuament recorda als Estats membres que ells, i només ells, són els responsables de gestionar les seves pròpies fronteres en el marc de l'acord Schengen.
Per justificar algunes de les mesures més polèmiques, el govern utilitza xifres del Ministeri de l'Interior que diuen que prop de 40.000 persones estarien assentades al Marroc tractant d'entrar a Ceuta i Melilla. Tanmateix, les ONG que treballen sobre el terreny neguen categòricament aquestes xifres, i amb prou feines parlen de diversos centenars. Malgrat aquest creuament de xifres, va calant el sentiment d'invasió, especialment entre els residents d'aquestes dues ciutats. Un sentiment que s'alimenta no només amb declaracions sinó amb la cobertura dels mitjans de comunicació de l'entrada de grups d'immigrants o de les imatges en infrarojos de persones esperant per creuar la frontera. A Ceuta i a Melilla aquest temor adquireix una dimensió especial per la permanent reivindicació marroquina sobre aquestes dues ciutats.
Des de sempre, però molt especialment amb aquesta última crisi la tensió política ha anat en augment. El Partit Popular no fa cap tipus d'autocrítica sobre la mort de quinze immigrants que van ser dissuadits amb pilotes de goma per la Guàrdia Civil quan intentaven entrar a Ceuta nedant. Bona part de la resta de forces polítiques censuren aquesta actuació, demanen responsabilitats i dimissions. En aquesta línia, la Comissió Europea, i en concret, la Comissària europea d'Interior, Cecilia Malmström, també ha demanat explicacions al govern.
Precisament perquè el govern ni pot ni vol fer front a aquestes responsabilitats en solitari està fent tot el possible per compartir-les amb la Unió Europea. Si ho aconsegueix potser contribueixi a rebaixar la tensió política a Espanya i especialment a les dues ciutats autònomes però el problema, europeïtzat o no, seguirà existint. Del que es tracta, doncs, és de gestionar-lo de forma compartida, i si el que es vol es que la UE accepti assumir part de la càrrega s'ha de reconèixer que no s'ha actuat bé en aquesta última crisi a Ceuta i que la legalitat i el respecte a la dignitat humana és una línia vermella que ni Espanya ni la UE han de creuar.