Menció especial - Call joves autors | Reivindicant el dret polític d’existir: les crítiques de la constel·lació del malestar

 Els darrers anys hem assistit a una proliferació de protestes a escala global. Marxes a favor de la defensa de causes diverses, com l’estatus dels grups minoritaris, els drets humans, en contra de la corrupció de governs, en defensa del clima o per reclamar garanties d’un futur equitatiu i inclusiu. A primera vista, podrien semblar protestes inconnexes i dispars, tot i que si fem cas a allò que suggereix Donatella di Cesare a Tiempo de la revuelta, estem davant d’una «constel·lació d’estrelles que il·lumina el cel nocturn». Estrelles entrellaçades per la crítica cap a una forma de vida que ens «treu l’alè» i ens fustiga amb la precarització i la intensificació de les desigualtats. Així, doncs, estem davant d’una constel·lació de protestes que comparteixen el malestar davant d’un sistema que se sustenta en la violència i que no nega només la igualtat fonamental entre els ciutadans, sinó que, en molts casos, també els despulla del seu dret polític d’existir. 

Cal qüestionar-se en cada moment què és el que entenem com a «polític», ja que aquesta noció evoluciona paral·lelament al seu context social, redibuixant quins són els seus límits i els àmbits a què fa referència. Podem afirmar, per tant, que al llarg de les últimes dècades, i amb un abast global, les protestes han estat un motor fonamental de canvi polític. No obstant això, la història ens demostra que el canvi polític no queda circumscrit a l’àmbit institucional, sinó que aquest es transfereix a l’esfera privada, a allò quotidià i a la forma en què els ciutadans es relacionen amb si mateixos, amb els altres i amb el món. És per això que l’objectiu d’aquest text és tractar amb més detall aquest nexe entre l’esfera pública i la privada, en relació amb les protestes i el seu caràcter transformador d’allò polític. Per això, em centraré breument en tres moviments de protesta social que han tingut lloc les darreres dècades: en primer lloc, el moviment en contra de la reclusió psiquiàtrica, que va tenir lloc en el context de postguerra en molts llocs del món; en segon lloc, els moviments d’alliberament de la dona dels anys setanta; i, finalment, tractaré també el recent esclat social llatinoamericà. 

En primer lloc, entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, una sèrie de moviments antipsiquiàtrics va defensar el tancament dels asils —els també coneguts com a manicomis— en diferents parts del món. Exigint reformes en el sistema de salut mental, més basades en la subjectivitat dels pacients i menys en pràctiques repressives, els activistes defensaven un canvi en la forma de tractar l’altre: no eren pacients necessitats d’aïllament, sinó éssers amb dignitat humana; per això, en comptes d’utilitzar la coerció i la medicació, es proposava un tracte més humà i d’esperit comunitari. Aquest moviment, amb figures destacades com David Cooper, Ronald D. Laing o Allen Frances, es va acompanyar de protestes que encara persisteixen fins als nostres dies. Part del seu valor va ser assenyalar que, des d’una mirada neoliberal, la psiquiatria adquiria un significat repressor del malestar, que podria conduir a protestes i que, per tant, tenia un component polític. 

Aquests moviments apostaven per reivindicar el dret polític a existir, exigint la inclusió d’aquells que abans eren aïllats en «laboratoris d’experiència» en els quals fos possible materialitzar aquells anhels utòpics —com suggereix Nick Crossley a Working Utopias—. Ara bé, la rellevància d’aquests moviments no es va basar només en el fet que es van alçar en contra d’un sistema d’institucionalització que privava els subjectes de la seva dignitat humana, sinó que va demostrar que el canvi polític pot perdurar en el temps fins i tot quan el nivell de la protesta decreix. En transformar les concepcions de l’altre, es va reafirmar el dret a existir de subjectes que, adés, es consideraven incapaços d’endinsar-se en la política, reforçant així el principi d’igualtat entre persones que, malgrat la seva diferència —com suggeria Jacques Rancière— tenen el mateix dret de ser escoltats.

Una segona aportació important va venir de la mà del moviment d’alliberament femení, que, durant els anys setanta i a escala planetària, va posar en qüestió no solament els actors de canvi, sinó la mateixa noció del que suposa un canvi polític. Qüestionant el paper que prèviament se’ls va assignar, les dones van afirmar que les seves demandes no eren anormals —en comparació amb les dels homes— o que s’haguessin de circumscriure exclusivament a l’esfera privada. Així, doncs, responent a l’argument que quan les dones es reunien per discutir el seu malestar el que realment necessitaven era assistir a teràpia, l’activista Carol Hanish va dir sarcàsticament que, si fos així, tota la societat hauria d’anar a tractament. De la mateixa manera que passava amb els pacients psiquiàtrics, la noció de teràpia suggereix la necessitat d’una cura quan, en realitat, allò que cal transformar són les condicions objectives. És cada vegada més evident que els problemes privats pertanyen també a l’esfera d’allò públic, i per aquesta raó va sorgir l’eslògan de Hanish: «The personal is political». 

El que aquest moviment va revelar —i que continua reproduint-se al llarg dels anys— és que el poder s’exerceix tant en àmbits institucionals com en els més íntims; per aquesta raó, cal posar en qüestió la mateixa divisió de les esferes, com esmenta Gemma Edwards a Personal Life and Polítics. Moviments similars han insistit a ampliar la noció de política més enllà de l’àmbit electoral; aquesta ha d’incloure qualsevol tipus de relacions que reprodueixin actituds de dominació, atès que els problemes privats són també afers públics —com suggereix també Charles Wright Mils amb la seva noció d’imaginació sociològica—. 

Aquest qüestionament d’esferes, present amb el moviment feminista des dels anys setanta, s’ha fet més palès amb el gir digital del segle xxi. Si bé aquest últim argument s’enfocarà principalment en l’esclat llatinoamericà, l’ús de les noves tecnologies i de l’activisme digital és quelcom que s’ha perpetuat en diferents parts del globus com a eina de convocatòria i també per l’auge de l’#activisme. Ara bé, cal ressaltar que la participació digital no es produeix de manera aïllada com la que es produeix als carrers o a les places. Com s’ha esmentat a l’inici, tot i que pugui semblar que són protestes fragmentades o disperses, totes convergeixen al voltant d’un punt focal: la crítica d’un sistema que roba l’alè, que despulla els subjectes d’una vida digna i que asfixia aquells que hauria de protegir. 

En tercer lloc, de Cuba a Xile, una plèiade d’actors socials, de naturalesa diversa, es van aixecar enfront d’un sistema heretat que, no solament ha aprofundit en les desigualtats, despullant així els éssers de la seva dignitat, sinó que pretén silenciar les veus dissonants. L’esclat recent llatinoamericà n’és un bon exemple. Els manifestants no solament protesten en contra de les opressions del model neoliberal, sinó també en contra de la violència d’un sistema que respon amb perdigons les cassolades, negant-los també el dret de ser escoltats. Per aquesta raó, les protestes reclamaven un canvi polític que no es limités a l’àmbit governamental, atès que busca modificar l’estètica i, per tant, la manera com els subjectes es posicionen en la realitat exigint una manera diferent de ser i estar al món, de relacionar-se i de posicionar-se. Busquen modificar l’estètica en mostrar que, com esmenta Rancière, la forma com es presenta la realitat és arbitrària i pot ser qüestionada fent visibles actors que en altre temps eren invisibilitzats i escoltant les seves demandes. 

A través d’aquesta anàlisis, pretenem incidir en com les protestes, a partir de la reivindicació d’allò públic i de la dignificació de l’ésser humà, pretenen modificar «allò polític», un terme que no ha de ser vist com quelcom aliè a la vida quotidiana, ans al contrari, una vivència íntima de quan allò privat es torna públic. És també una crida a abraçar la igualtat, no com una negació o repressió de la diferència, sinó des de la seva comprensió. 

Sota aquest prisma, les manifestacions i les protestes són un motor de canvi, que perdura en el temps i l’espai més enllà de la seva presència física als carrers. Fins i tot quan la protesta desapareix o entra en latència sense haver transformat significativament la legislació o les institucions, pot ser que hagi generat canvis en la quotidianitat, en l’esfera privada. De fet, pot ser encara més transformador per a la constel·lació del malestar, que desconfia de les institucions, fet pel qual és important trobar llocs alternatius per fer política, fet que exigeix transformar l’estètica.

La constel·lació del malestar modifica l’estètica canviant les formes de relació i qüestionant el paper asfixiant fins ara secundat per les institucions. Així, doncs, reclama, per exemple, que les forces de l’ordre garanteixin la seguretat en comptes de reprimir i coartar els ciutadans; que les institucions de rehabilitació psiquiàtrica reconeguin la dignitat d’aquells qui han de cuidar, en comptes de marginalitzar-los i oprimir-los; també, que les dones puguin ser lliures de les dominacions presents en totes les esferes de la vida quotidiana. No són, doncs, manifestacions i demandes extraordinàries, sinó tot el contrari, reivindiquen el paper d’allò ordinari, d’allò comú, del dia a dia. És allò que, tornant a les paraules de Di Cesare, defensa el «dret a respirar, el dret polític a existir».