Les ambicions d'Al-Sissi

Ricardo González Samaranch , politòleg i periodista

24 d'abril, 2015 /    Opinión CIDOB, nº. 320  

Un cop escapçada l'oposició i consolidat el seu règim, el president egipci, Abdelfattà al-Sissi, ha donat via lliure a l'expressió de les seves ambicions, ja sigui de tipus domèstic o internacional. Pocs dies després de presentar a la conferència d'inversors de Xarm al-Xeikh un projecte faraònic per a la construcció d'una nova capital al bell mig del desert, Al-Sissi va embarcar el país en l'aventura militar liderada per l'Aràbia Saudita al Iemen. El raïs egipci s'ha proposat recuperar per a Egipte el paper de potència regional perdut durant les darreres dècades, una aposta arriscada per un país que encara està sotmès a uns enormes desafiaments.

Prop de 20 mesos després del cop d'Estat, ja es pot afirmar que el període d'efervescència revolucionària iniciat el 2011 ha arribat a la seva fi. En teoria, encara no ha conclòs el procés de transició delineat en el full de ruta de l'estiu del 2013, pendent de la constitució del nou parlament. Però, tanmateix, el nou ordre polític sembla plenament consolidat. I no només per la manifesta incapacitat dels seus oponents de provocar-ne la caiguda, sinó perquè les seves orientacions polítiques inicials s'han anat reafirmant. Entre elles, la supressió de qualsevol veu dissident i la conversió de la lluita antiterrorista en la principal lògica legitimadora del temps polític.

Els diversos serveis de seguretat i intel·ligència, amb l'Exèrcit al capdavant, continuen dominant l'escena política del país àrab i la seva filosofia guia l'acció de govern. El poder executiu està entestat a imposar un aparent consens social a través de la força, i no a través de la negociació o l'acord amb els diversos actors polítics del país. En aquest sentit, la seva actuació és molt semblant a la que va caracteritzar el règim de l'exdictador Hosni Mubarak.

Els informes de les organitzacions de Drets Humans, tant egípcies com internacionals, no ofereixen dubtes respecte a la dimensió de la repressió: les tortures a mans de les forces de seguretat són sistemàtiques -han mort més de 150 persones sota custòdia policial-, i el país compta amb presons secretes, autèntics forats negres legals on fins i tot hi ha reclosos menors d'edat. Els Germans Musulmans s'han convertit en l'enemic públic i els seus líders van acumulant condemnes, algunes d'elles a la pena de mort. De moment, no s'observa cap indici de distensió en el conflicte entre la històrica organització islamista i l'Estat, sinó més aviat el contrari.

Aquest escenari d'estabilització també s'aplica per les accions armades de les milícies islamistes radicals. Tot i les notícies quasi diàries als mitjans de comunicació oficials de la detenció o mort de presumptes terroristes, sobretot a la península del Sinaí, l'Estat no ha estat capaç d'eliminar el degoteig d'atemptats de la insurgència islamista. Ara bé, fins avui, aquests grups tampoc han estat capaços de controlar de forma estable una franja substancial de territori, ni han pogut assassinar cap figura de pes del govern. És a dir, es tracta més aviat d'una malaltia crònica que d'un perill mortal per a l'Estat, la qual cosa no evita que el terrorisme ocupi el centre del debat públic i s'utilitzi per justificar qualsevol restricció a les llibertats individuals.

Al costat de la repressió, el règim aposta la seva supervivència a un desenvolupament econòmic que aporti millores al nivell de vida de la majoria de la població. És una nova versió del vell pacte social autocràtic que exigeix obediència a canvi de prosperitat. Més pa i menys llibertat. La seva estratègia de desenvolupament sembla estar basada en la implementació de megaprojectes, com la construcció d'un nou Canal de Suez o d'una nova i moderna capital al desert. Aquestes iniciatives han estat ben acollides per l'opinió publicada, molt dòcil amb el govern, però susciten dubtes entre alguns experts. Diversos analistes independents han advertit que les previsions utilitzades per justificar  aquests projectes són excessivament optimistes. Més que a desenvolupar de forma sostenible el país, els megaprojectes semblen destinats a satisfer els deliris de grandesa del president.

La política internacional del país també està dominada per una renovada ambició. Després d'haver passat diversos anys consumit per les disputes internes, el govern ha multiplicat darrerament els esforços dedicats a la projecció exterior. La lluita antiterrorista és el fil conductor que uneix ambdues polítiques, la domèstica i la internacional. Per primer cop després de diverses dècades, l'Exèrcit egipci va dur a terme una operació més enllà de les seves fronteres el passat mes de febrer. En resposta al brutal assassinat de 21 cristians egipcis a mans de l'Estat Islàmic a Líbia, Egipte va executar diversos bombardejos aeris contra posicions del grup gihadista al país veí.

Aprofitant aquesta acció, Al-Sissi va proposar la creació d'una força d'intervenció panàrab per fer front a l'amenaça gihadista. Ignorada inicialment, la proposta va ressuscitar unes setmanes després, arran del cop d'Estat de les milícies huthis al Iemen i a la reacció ferma de l'Aràbia Saudita formant una coalició militar ad hoc per intervenir en el seu veí del sud. El Caire es va sumar de forma entusiasta a la coalició anti-huthi i, en la cimera anual de la Lliga Àrab celebrada a Xarm al-Xeikh, va liderar l'aprovació de la creació d'una força militar conjunta dels Estats Àrabs.

Les ambicions d'Al-Sissi en ambdós fronts, el domèstic i l'internacional, podrien topar amb les restriccions d'un context poc favorable a aventures. Econòmicament, Egipte es troba en una situació delicada, amb un dèficit públic superior al 10% del PIB i no està gens clar que el sector privat vulgui invertir en megaprojectes de dubtosa viabilitat. En el front militar, l'Exèrcit ja lliura una dura batalla amb una insurgència al Sinaí, i es troba en estat d'alerta davant les amenaces que representa la inestabilitat a Líbia. Per tant, una intervenció terrestre al Iemen, costosa a causa de la rugosa orografia, podria desbordar les capacitats de les Forces Armades. De fet, als mitjans de comunicació, algunes veus influents ja han fet sentir els seus recels.

E-ISSN: E-ISSN 2014-0843