El 42.7: cobertura europea per a la defensa francesa

D.L.: B-8439-2012

França ha fet un pas endavant cap a l’europeïtzació de l’atemptat de París del 13 –N, després de declarar-se “en guerra” contra l’Estat Islàmic. Invocant la Clàusula de Defensa Mútua (recollida a l’article 42.7 del Tractat de la Unió Europea), París va mostrar la seva voluntat de traslladar a la resta de les 27 capitals europees la corresponsabilitat en la resposta als atemptats. Davant l’Assemblea francesa, el President François Hollande es va referir a l’activació d’aquesta clàusula per primera vegada, fent una crida a la salvaguarda dels valors europeus, la solidaritat entre les nacions de la Unió i la necessitat d’una resposta forta i conjunta. Va arribar a afirmar que “el pacte de seguretat és més important que el d’estabilitat”. I els seus socis van respondre amb un acord unànime en el marc d’una reunió dels 28 Ministres de Defensa.

L’article 42.7 estableix que si un Estat Membre és víctima de l’agressió armada en el seu territori, la resta d’Estats tenen l’obligació d’ajudar i assistir a través de tots els mitjans al seu abast, sense perjudici del que els Estats contemplin en matèria de seguretat nacional ni en contra del seus compromisos amb l’OTAN. És un pas endavant introduït pel Tractat de Lisboa en matèria de defensa mútua i es troba ubicat al capítol relatiu a la Política Comuna de Seguretat i Defensa. Es regeix, per tant, per la lògica que impera en matèria de política exterior i defensa: l’intergovernamentalisme i la unanimitat com a mecanisme de presa de decisions.

A més, el 42.7 es va redactar a imatge i semblança de l’article 5 de la Carta de l’OTAN, conegut com la clàusula de defensa col·lectiva i és l’hereu d’una provisió similar de l’extingida Unió Europea Occidental. Però, significa això que, invocant-ho, Europa avança cap a una política de defensa menys nacional i més europeïtzada? Es traduirà el 42.7 en una corresponsabilitat dels europeus a l’hora de lluitar contra l’Estat Islàmic dins i fora de les seves fronteres?

Anem per parts. Hollande va preferir referir-se al 42.7 i no a l’article 222 del Tractat de Funcionament de la UE, que estableix la denominada clàusula de solidaritat. Aquest article està especialment dissenyat perquè les institucions de la UE i els Estats Membres actuïn conjuntament en cas d’atac terrorista, de desastre natural o produït per l’acció humana. Semblaria, d’entrada, més adequat per donar resposta al 13 –N.

No obstant això, el 222 transfereix moltes més competències a la Unió en el seu conjunt. Les institucions europees són les responsables de mobilitzar tots els instruments al seu abast, inclosos els militars (en mans dels Estats), per donar resposta a aquest atac. Del 222 es deriven també provisions legals en cas d’incompliment i obliga a actuar a la Unió en el seu conjunt i no només a aquells Estats que així ho desitgin.  En altres paraules, és un article que promou l’actuació comuna en matèria de seguretat i defensa i no es regeix per l’intergovernamentalisme escollit per Hollande.

Sota el 42.7, en canvi, els Estats de la UE no tenen l’obligació d’actuar conjuntament ni de recolzar la política exterior francesa en matèria de lluita contra el terrorisme. Els governs d’Espanya o Alemanya ja s’han mostrat poc inclinats a participar ens els bombardejos contra l’Estat Islàmic, els primers conscients de la llarga ombra dels atemptats de l’11 – M i els segons, en consonància amb la tradicional reticència a una política exterior intervencionista. Altres estats, en particular els més atlantistes, no trigaran a recordar que la defensa col·lectiva es troba millor garantida sota el paraigua de l’OTAN, cosa que París sempre ha observat amb cautela. Per tant, més que una resposta comuna cap a Síria, la invocació del 42.7 es traduirà en acords bilaterals amb els països més propers a l’intervencionisme francès i la lluita contra l’Estat Islàmic, com ara el Regne Unit.

Mostra de la dificultat de traduir la solidaritat entre europeus en mesures concretes van ser les paraules de L’Alta Representant en una compareixença conjunta amb el Ministre de Defensa francès. Després de constatar l’alt valor simbòlic i polític de l’acord sobre el 42.7, Federica Mogherini va recordar que d’això no se’n desprèn un compromís específic de la Unió ni dels seus Estats Membres. Les diferents capitals decidiran si el seu compromís passa per la cooperació en matèria d’intel·ligència, assistència tècnica o logística o, si així ho desitgen, per accions militars a l’exterior.

Darrerament, cada crisi ha suscitat l’esperança (il·lusa) que la seva gestió passaria per majors quotes d’integració europea. La crisi de Grècia va il·luminar propostes per a aprofundir en la unió fiscal i la democratització del govern de l’Eurozona, però fins avui tota política s’ha restringit a majors dosis d’austeritat a l’alemanya. La crisi dels refugiats podria haver-se traduït en una política d’asil comuna, però molts estats europeus segueixen sent desfavorables a acceptar les quotes de reubicació de refugiats proposades per la Comissió. Després dels atemptats de París, i malgrat l’activació de l’article 42.7, la defensa comuna encara haurà d’esperar. 

Pol Morillas,  investigador principal, CIDOB