Egipte: la comunitat internacional davant el “dilema del cop”
Eduard Soler i Lecha
Coordinador de recerca, CIDOB
18 Juliol 2013 / Opinión CIDOB, n.º 202 / E-ISSN 2014-0843
Després d’unes manifestacions massives a Egipte, l'exèrcit va donar 48 hores al president Morsi per cedir a les demandes dels manifestants. Irhal, ves-te’n! Una demanda que només podia satisfer deixant el poder per sempre o convocant eleccions anticipades. Els Germans Musulmans van rebutjar l'ultimàtum, els militars van prendre els carrers, van arrestar al president, es va suspendre la constitució i es va presentar un full de ruta que hauria de conduir a la instauració d'un govern civil, la revisió de la Constitució i la convocatòria de noves eleccions parlamentàries i presidencials. El ministre de Defensa egipci, va anunciar la destitució del president Morsi acompanyat per representants de l'oposició, líders religiosos i un membre del moviment Tamarod (rebel·lió), convocant de les manifestacions.
Aquests són els fets, però va ser un cop d'estat? Mentre que els analistes discutim si hi va haver o no un cop d'estat i, si és així, quin tipus de cop d'Estat és, les potències internacionals tracten desesperadament d'evitar aquesta controvèrsia, abstenint-se de pronunciar la paraula cop. Ni la UE ni els EUA volen respondre a aquesta pregunta ja que, si reconeguessin que, efectivament, hi va haver un cop d’estat, es veurien obligats a revisar els seus programes d'ajuda, la cooperació militar i les relacions polítiques amb les noves autoritats egípcies. Per evitar el dilema, la majoria dels governs occidentals, amb la notòria excepció de Turquia, han optat per l'ambigüitat en la seva definició dels “fets del 3 de juliol”.
Els responsables nord-americans s'esforcen a explicar l'excepcionalitat de la situació egípcia i que necessiten més temps per dilucidar què ha passat a Egipte abans d'emprendre cap tipus d'acció. I és que, si els Estats Units admetessin que el que va succeir el 3 de juliol va ser un cop d'estat, Washington es veuria obligat a cancel·lar automàticament l'ajuda de 1500 milions de dòlars anuals, part de la qual en forma de cooperació militar. Segons la “US Foreign Assistance Act”, no poden transferir fons a governs d'un país, en què s’hagi deposat el govern o el president per un decret o un cop d'estat militar .
El senador Patrick Leahy, president de la comissió pressupostària del Departament d'Estat i ajuda exterior, va sostenir que “els líders militars afirmen que no tenen cap intenció o desig de governar i espero que compleixin la seva promesa” però alhora va anunciar que “ a mesura que treballem en el nou pressupost, el meu comitè revisarà partides futures a Egipte, esperant tenir una imatge més clara de la situació”. Pocs dies després d'aquesta declaració, la Casa Blanca va descartar qualsevol suspensió automàtica de l'ajuda dirigida a Egipte. De fet, el secretari de premsa de la Casa Blanca va anar més lluny encara en afirmar que “no ens interessa prendre decisions precipitades ni canviar el nostre programa d'ajuda de forma immediata”, ja que s'espera que aquestes ajudes serveixin per influir en el curs dels esdeveniments a Egipte.
Sobre aquest tema, no hi ha diferències significatives entre les posicions de la UE i la dels Estats Units. Els líders europeus han expressat la seva preocupació i han qualificat els fets del 3 de juliol com “un dur revés per a la democràcia” en paraules del ministre d'Afers Estrangers alemany, Guido Westerwelle. Tanmateix, la UE evita parlar de cop d'estat. Bernardino León, representant especial de la UE per al Sud de la Mediterrània, preguntat explícitament sobre aquesta qüestió va declarar que “no ens agraden les intervencions militars però una situació tan complexa no es pot definir com un cop” afegint que l'exèrcit egipci havia “evitat una guerra civil”. En una línia semblant, Michael Mann, portaveu principal de l'Alta Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, va declarar que en aquest moment no hi ha plans per modificar el règim d'ajuda que la UE dirigeix a Egipte, encara que no descarta la revisió d'aquest programa d'assistència en un futur.
Al contrari del que passa als Estats Units, la UE no està obligada a paralitzar de forma automàtica els programes d'ajuda com a resultat d'un cop d'estat. Però, per diversos motius, els europeus prefereixen evitar aquest terme. En primer lloc, per un problema de coherència. En els últims anys, la UE va optar per congelar l'assistència a països africans com Mauritània i Guinea Bissau després de patir cops militars. Egipte no és signant de l'Acord de Cotonú i, per tant, no li afecta el seu article 96, però el seu acord d'associació amb la UE sí que recull la “clàusula democràtica” que, tot i que sovint esmentada mai s’ha aplicat. En segon lloc, per una qüestió de credibilitat. Definir els esdeveniments com un cop d'estat sense la corresponent reducció de l'ajuda financera a Egipte, contradiria la doctrina de la condicionalitat basada en els principis de "més per més" i "menys per menys". Finalment, la UE té un clar interès a mantenir un cert nivell d'influència política al Caire, amb l'esperança de poder ajudar el país a tornar a la via de la transició.
Ni els Estats Units ni la UE, estan disposats a reconèixer que han fracassat les polítiques de suport a les reformes i les transicions democràtiques al Nord d'Àfrica i tampoc volen assumir el risc de perdre influència a Egipte. En conseqüència, hem de preparar per seguir escoltant formulacions ambigües sobre la volàtil situació d'Egipte, i també veurem una major pressió perquè les autoritats egípcies defineixin i compleixin com més aviat amb el calendari electoral. Si les eleccions presidencials i parlamentàries es portessin a terme abans d'un any i si tots els partits - també l'expressió política dels Germans Musulmans - poguessin participar plenament en els comicis, el cop militar podria ser recordat com un accident inesperat en un camí ple de sotracs que ha de portar Egipte cap a la llibertat i la democràcia.
En aquestes circumstàncies, l'atenció es podria centrar en com de reconduir el procés de transició. Aquest és el desig de Washington, Brussel·les i la resta de capitals europees. No obstant, aconseguir aquest objectiu en l'actual situació d'inestabilitat del país no està garantit. Per tant, si encara és possible influir en el Caire, haurien de començar a detallar quines mesures es prendrien si els militars tinguessin la temptació de perpetuar-se en el poder en un escenari de violència persistent.