Dret a la secessió: explorar la via canadenca

Roberto Toscano,
investigador sènior associat, CIDOB
 

9 de genero de 2013 / Opinión CIDOB, n.º 171 / E-ISSN 2014-0843

En els últims mesos s'ha obert amb força el debat sobre el dret a la secessió en estats que formen part de la Unió Europea, com Espanya i el Regne Unit. Aquest debat no es produeix en el buit, sinó que existeixen precedents que val la pena explorar. Especialment rellevant és el cas canadenc, ja que en aquest país s'ha avançat molt en la reflexió i s'han pres decisions i dut a terme accions que poden servir de referència per al debat plantejat a Europa.
 

Entre els molts textos de dret constitucional i internacional que tracten de la secessió, sembla particularment interessant prendre com a punt de referència útil l'opinió que a l'agost de 1998 la Cort Suprema de Canadà (que actua també com a Tribunal Constitucional) va emetre sobre els aspectes legals (tant de dret constitucional com de dret internacional) d'una hipotètica secessió de Quebec.
 

Les preguntes que la Cort va contestar van ser dues:

1. Sobre la base de la Constitució canadenca: existeix el dret de Quebec de separar-se unilateralment de Canadà?
2. Podria Quebec apel·lar al dret de secessió sobre la base del dret internacional? I en particular, pot fer referència al dret d'autodeterminació?

En la seva resposta a la primera pregunta, la Cort Suprema canadenca parteix de la consideració que, tot i que sigui essencial desenvolupar una reflexió sobre el tema començant pel concepte de democràcia, la democràcia no pot ser entesa únicament com el poder de la majoria. Si considerem les conseqüències d'una secessió de Quebec – afegeix – hem de tenir en compte el fet de l'existència de profunds i extensos vincles (econòmics, socials, polítics i culturals) que interessen als ciutadans de Canadà en el seu conjunt, i que quedarien amenaçats per una decisió dels habitants de Quebec de trencar els llaços que els uneixen a Canadà. Per aquesta raó cal excloure que la secessió pugui realitzar-se de manera unilateral, en altres paraules, sense dur a terme una negociació amb els altres membres de la Federació.

D'altra banda, també és cert que si Quebec s'expressés amb una clara majoria a favor de la secessió això atribuiria a la secessió mateixa una legitimitat democràtica que hauria de ser reconeguda necessàriament per tots els altres membres de la Federació.

Segons la Cort, Quebec, a pesar que obtingués un clar resultat referendari a favor de la secessió, no podria dictar unilateralment les condicions de la seva secessió als altres membres de la Federació. El vot democràtic, per si mateix, no tindria un efecte legal. Però tampoc es podria sostenir el contrari, en el sentit que la continuïtat de l'ordre constitucional de Canadà no podria ignorar una clara expressió de la voluntat d'una clara majoria de ciutadans de Quebec de no romandre a Canadà. Les altres províncies i el Govern federal no tindrien cap base per negar el dret del Govern de Quebec a tractar d'aconseguir la secessió, a condició que en fer-ho el Govern de Quebec respectés els drets dels altres ciutadans canadencs.

L'única cosa veritablement “unilateral” en aquest procés seria la promoció d'un referèndum, com a via per esbrinar l'orientació majoritària de la població de Quebec, però aquest constituiria solament l'inici d'un procés que imposaria una esmena a la Constitució, i obriria un procés de negociació el desenllaç final de la qual – diu la Cort – no es pot en cap cas donar per descomptat. No tindria sentit, en altres termes, suposar que el fet d'entaular la negociació impliqui l'existència d'un dret legal absolut a la secessió. Ni, d'altra banda, es podria imaginar la continuïtat de l'actual Canadà com si els ciutadans de Quebec no s'haguessin expressat amb claredat sobre el seu desig de secessió.

L'enfocament de la negociació seria la recerca d'una conciliació entre els diferents drets i obligacions de les “dues majories”: la de Quebec i la de Canadà en el seu conjunt. Ningú en aquesta negociació tindria el dret a dictar les seves pròpies condicions.

Pel que fa a la segona pregunta, sobre el dret internacional, i en particular l'autodeterminació, la Cort es va pronunciar en el sentit que tots els textos internacionals (i en particular la Carta de Nacions Unides) no reconeixen el dret d'autodeterminació com a absolut, sinó que ho condicionen amb un altre principi fonamental de les relacions internacionals: la integritat territorial dels estats. Afegeix també la Cort que l'autodeterminació, entesa com a dret a formar el seu propi Estat separant-se d'un altre, es basa sobre el supòsit de l'existència d'una situació colonial o d'opressió i negació de drets, i – a la vista del sistema constitucional canadenc i de l'actual pràctica política del país – dicta que els habitants de Quebec no poden raonablement afirmar que se'ls estigui negant de cap manera la participació política i l'accés als diferents nivells de govern.

En conclusió, allò que sembla particularment interessant en l'opinió de la Cort Suprema canadenca és que no pren partit, des d'un punt de vista legal, entre separatisme i preservació de la unitat nacional, sinó que desplaça tot el raonament cap a les modalitats d'una possible secessió, admissible en teoria però en cap cas considerada prèviament com un dret indiscutible. La Cort centra el seu raonament, que és legal però també polític, sobre la presència de drets i deures diferents i contraposats (els de els qui volen separar-se i els de el país en el seu conjunt) que cal integrar a través d'una negociació, negociació que es converteix en el veritable punt focal de la qüestió, abandonant les pretensions maximalistes i no negociables de “separatistes” i “unitaris”.

Una anàlisi molt sofisticada, molt civilitzada, molt poc dogmàtica, que mereixeria una atenta consideració davant els exemples que s'estan produint a Europa i que expressen tensions territorials per a la resolució de les quals el cas del Quebec podria constituir una valuosa referència.

Roberto Toscano,
investigador sènior associat, CIDOB