Crisi dels refugiats: I ara què?

Acomodar als refugiats va molt més enllà de proveir un allotjament o una manutenció. Aquest va ser un dels missatges més repetit durant les intervencions d'Ignasi Calbó, coordinador de l'àrea de refugiats de l'Ajuntament de Barcelona i Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR). Tots dos van advertir de la complexitat del procés d'acollida i posterior integració dels refugiats en un debat que va estar moderat per Elena Sánchez-Montijano, investigadora sènior del CIDOB i coordinadora de l'àrea de migracions.

Qui són els refugiats? 

Per a Miguel Pajares que ara es parli de "refugiats" és un "pas endavant" ja que anteriorment als que arribaven a Europa en vaixells via el Mediterrani o saltaven la tanca de Melilla se'ls qualificava d'immigrants i en la majoria dels casos d’"immigrants irregulars". Però, qui són els refugiats? Al·ludint a la definició d'ACNUR, Miguel Pajares va voler emfatitzar que no hi ha un únic tipus i que dependrà principalment dels motius de la seva fugida –guerres, persecucions per raons polítiques o religioses, per causes de gènere o orientació sexual– i del lloc de procedència. Cal tenir en compte que "no són només sirians" ha subratllat Miguel Pajares. Ucraïna, Síria, el Pakistan, l’Índia, Veneçuela i Rwanda són segons dades del SAIER (Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) de l'Ajuntament de Barcelona els principals països de procedència dels sol·licitants d'asil a Barcelona, va explicar Ignasi Calbó.

Quan i quants refugiats arriben a Espanya? 

9.323 és el nombre de refugiats que acollirà Espanya dins de la quota de reubicació assignada per la Unió Europea, dels quals fins a la data només han arribat 12 persones procedents d'Itàlia. No obstant això, els dos ponents van voler emfatitzar el fet que a Espanya ja havia sol·licitants d'asil abans que esclatés l'actual crisi: segons CEAR (Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat) el 2014, 5.947 persones van sol·licitar protecció internacional a Espanya, davant de les 4.502 de 2013, el que va suposar un increment del 32%. 

Més enllà de les quotes de reubicació i reassentament assignades per la UE "els refugiats han vingut i seguiran venint pel seu compte" –va advertir Miguel Pajares. En aquest marc va voler denunciar la vulneració del dret d'asil de molts dels països signants de la Convenció de Ginebra, un incompliment que impedeix que els sol·licitants d'asil arribin als països per vies més segures i que acabin recorrent a les màfies per assolir sòl europeu.

Com s'acull als refugiats un cop arribin? 

Des de la perspectiva de les organitzacions que estan atenent els refugiats a casa nostra els dos principals problemes a què s'enfronten són: la manca de visió política per abordar la crisi, i l'escassetat de recursos amb unes estructures col·lapsades i reduïdes a la mínima expressió per culpa de les retallades. 

Ignasi Calbó va enumerar les 4 institucions que estan atenent els refugiats a Catalunya amb suport institucional: ACSAR a través del servei jurídic SAIER, CEAR, ACCEM i Creu Roja. No obstant això, d'aquestes tan sols les tres últimes tenen programes d'acollida (allotjament, manutenció) d'acord amb la legislació estatal d'asil i reben subvencions de l'Estat. 

En aquests moments a Catalunya només hi ha 28 places disponibles per a sol·licitants d'asil i més de 800 sol·licituds. En aquest sentit, tant Ignasi Calbó com Miguel Pajares van subratllar la necessitat d'ampliar el nombre de places per als refugiats que "ja són aquí" (no només a Barcelona sinó també al conjunt de l'Estat, especialment a Melilla) així com "per als que portarà l'Estat "en el marc de les quotes assignades per la Unió Europea. Tots dos van apel·lar a la igualtat de drets de tots els peticionaris d'asil. 

Ignasi Calbó va explicar que les entitats encarregades d'acollir a aquelles persones les sol·licituds dels quals són admeses a tràmit per a la concessió de l'estatut de refugiats perceben 34 € per persona i dia. Aquest "escàs pressupost" com bé han apuntat els dos ponents ha de cobrir tant l'allotjament, com la manutenció, i una atenció personalitzada (psicològica, laboral, idioma) per un període mínim de 6 mesos, però que es converteix en màxim en el cas d'Espanya per l'escàs pressupost assignat. Passats aquests 6 mesos reben el permís de treball i "s'uneixen al cicle d'un immigrant més". 

Una altra de les dificultats a les que es va fer esment durant el debat és el col·lapse de l'Administració pública a l'hora d'atendre els sol·licitants d'asil. En comunitats com Catalunya hi ha una espera d'uns tres mesos per obtenir una cita a la Delegació de Govern que serà quan s'iniciï el procés de sol·licitud. Durant aquest període d'espera els refugiats estan sense protecció –"estan sense res" va denunciar Miguel Pajares. 

Tant en el cas dels reubicats com dels sol·licitants d'asil que arriben per altres vies, és l'Estat el que assigna les places en funció de la disponibilitat, sense que es tinguin en compte les necessitats o la situació familiar d'aquestes persones. És per això que molts refugiats als quals se'ls concedeix una plaça decideixen finalment no acceptar-la si aquesta implica un desplaçament pels vincles que ja han establert "quedant fora del sistema d'acollida". Per aquest motiu veiem el fenomen dels "refugiats en trànsit" que són aquells que no desitgen establir-se a Espanya i el destí final és Alemanya o els països nòrdics on tenen xarxes socials i on el procés d'acollida és més favorable per la major cobertura social.

Sobre les denegacions d'asil, Miguel Pajares fa dues distincions: les que no són admeses a tràmit i que converteixen automàticament al sol·licitant d'asil en un immigrant en situació irregular; i les que sí són admeses a tràmit però finalment són desestimades, en aquest cas finalment també estarien en situació irregular però amb dret a sol·licitar residència per arrelament.

Solidaritat amb els refugiats: la resposta de la ciutadania 

La crisi dels refugiats ha despertat, gràcies en part a l'atenció mediàtica rebuda, una onada de solidaritat que per a Miguel Pajares és necessària saber gestionar "perquè quedi alguna cosa" i sigui d'utilitat un cop disminueixi l'interès per la qüestió. I posava com a exemple les múltiples iniciatives ciutadanes que s'han posat en marxa per recollir roba sense comptar amb organitzacions com la Federació Catalana d'ONG´s o el Fons Català de Cooperació, i els promotors de les quals en molts casos desconeixen les condicions d'emmagatzematge i transport a l'estranger d'aquest material. També va comentar que a Espanya la primera acollida dels refugiats s'ha de fer a través de les estructures existents i per professionals. Pel que fa a l'acolliment directa de refugiats per part de la ciutadania, Miguel Pajares es va mostrar contundent: "A Atenes ha estat eficaç, però aquí no". La convivència amb famílies sí que pot donar-se en un segon estadi sempre que sigui conforme a uns protocols d'acollida i seguiment. 

Ignasi Calbó va explicar el projecte de l'Ajuntament de Barcelona per convertir-se en Ciutat Refugi i la xarxa europea de ciutats refugi que es basa en l'intercanvi de bones pràctiques, la cooperació entre ciutats i que pretén tenir incidència a nivell europeu i estatal. "Tenim una ciutadania crítica i aquí hem de bolcar la solidaritat" manifestava Ignasi Calbó per a qui la societat civil és lliure de crear les seves pròpies xarxes en què el paper de les administracions ha de ser el de facilitar els instruments per a coordinar-se.